Reflexió a la vida

Reflexió a la vida per Nautilius Nemo.

En moments així m'hagués agrada't no sorti mai de la placenta de ma mare. No entendre mai al gènere humà a quan les diferentes reflexions de com tè de ser la vida i de com s'ha de portar en pràctica. Hi ha gent que creu en Dèu i d'altres que creuen en no creure en Dèu, hi ha gent que creu amb el matrimoni, gent que creu amb la poligamia, gent que creu amb diners, gent que creu amb l'amor i així la més variopinta de les creencies del que és el que ens mou en aquest mòn, un mòn que sembla que estigui fet a mida per cadascú de nosaltres.

Jo particularment crec que som una minúscula peça d'un petit engranatge d'un supermecànisme on el nostre univers en forma part.

De totes maneres jo en aquesta reflexió prefereixo centrarme més en només al nostre mòn, que no pas amb tot aquest supermecànisme del que crec que formem part. Ja que no entenc com un mòn tant minùscul com el nostre estigui montat amb tots els tòpics que ens fan tragar dia a dia, amb tota la manipulació informativa i controlat per pocs.

Tot això hem fa reflexionar en com afecta tot això a l'èsser humà? Realment sap que es la vida com ha èsser humà?
Tothom mira pel seu propi interes i afan de superació sobre els altres èssers humà?

Realment la raça humana s'estima el do de la vida? quan comença o que és la vida realment?

quan acaba la mort?
o
quan comença?

Son dubtes que inflan el meu cap fins fer estallar les meves entranyes de sensacions retorçadas com si tingues un gat tancat a la panxa i volgues escapar de la seva presó.

Amb dies així voldria esta a la placenta de ma mare.

Realment existeix la energia necessaria per moure'm per aquest mòn? per un mòn de paper?
Per que es de paper el nostre mòn, d'un dia per un altre et pots trobar sense feina, sense a on anar a dormir i sense diners i llavors aquest mòn que tant t'ha costat pujar on cada dia intentaves que el teu pilar fos fort i dur veus com en qüestió de segons es torna de paper i cau al més profund forat on la vida i la mort s'ha justiciant per veure quina part es queda amb els teus restos de la teva vida que tant t'ha costat pujar i com has vist com es destruïa en qüestió de segons.....

Jo ara hem trobo a dintre d'aquest forat, condenat a veure com el meu propi cap combateix amb la vida i la mort per resorgir de les cendres com un au fenix, però hi ha una diferencia aquest cop i es que ja no tinc energia per convertirla en més energia per tornar a montar aquest pilar fort i necessari per tirar endevant amb aquest mòn que tant hem costa entendre.

M'agradaria ser invisible, desapareixa, tornar a començar dins la placenta de ma mare, tindre un altre oportunitat, MORIR i tornar a neixer en un mòn MILLOR.